“Bona tarda a tothom, em dic Antoni Ibáñez i pertanyo a l’Església de Crist, del carrer del Sol de Sabadell, que és d’inspiració anglicana.
Estic bastant d’acord amb la definició de la religió com un conjunt de creences en quelcom de misteriós, que es troba més enllà dels límits de la nostra raó. Es tractaria d’una noble aspiració dels humans a trobar respostes davant certs interrogants vitals, especialment a la pregunta sobre què passarà després de la mort.
Cal diferenciar les religions d’aquells qui les administren, als quals per abreujar denominaré en tots els casos “jerarquia” o “jerarquies eclesiàstiques”.
Es pot afirmar que al llarg de la història totes les jerarquies han aprofitat els legítims sentiments religiosos de les persones per a procurar-se posicions de privilegi en la societat: els sacerdots egipcis amb els faraons, els bisbes cristians amb l’emperador romà Constantí, els lames al Tibet, els diversos califats islàmics, etc.
Però en l’esglaó més baix de la jerarquia sempre hem trobat dones, que, com diria l’actual papa catòlic, han ocupat una posició de servitud respecte el conjunt de llurs organitzacions.
Fins al segle XVIII, amb la Il·lustració, la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, els estats no comencen a separar-se de les jerarquies eclesiàstiques. Es produeixen les respectives declaracions universals de l’home, i el 1791, també a França, la Declaració del Drets de la Dona y de la Ciutadana. Ja es disposa, doncs, d’una base social i jurídica per a la igualtat: la constitució d’estats laics i les primeres declaracions de drets.
Al segle XX es produiran, entre altres, dues fites cabdals: El 1948, la Declaració Universal dels Drets Humans (no solament dels homes) per part de l’ONU, i, en especial, la proclamació també per part de l’ONU, l’any 1999, del dia 25 de novembre com a Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona. Es pot dir que la major part de la legislació bàsica dels països democràtics occidentals recullen els principis d’aquests dos textos.
Però el problema està encara molt lluny de solucionar-se. Molt recentment hem vist com un príncep de l’església promocionava a Espanya la publicació d’un assaig molt conservador titulat “Cásate y sé sumisa”, de la periodista italiana Costanza Miriano.
La meva parròquia, que com he indicat, és l’Església de Crist, pertany a l’Església Anglicana d’Espanya, oficialment anomenada “Iglesia Española Reformada Episcopal”, la qual al seu torn forma part d’una fraternitat mundial d’esglésies “nacionals” -la Comunió Anglicana- que, essent autònomes, tenen com a model teològic i litúrgic el de l’Església d’Anglaterra. Nosaltres vam disposar durant tretze anys d’una dona com a prevere: la tan recordada Susana Woodcock, i la Junta Parroquial, que és elegida, té funcions executives i no merament consultives com passa en altres esglésies, està formada per dones en una proporció del 50 per cent.
Si ens referim a l’àmbit espanyol, trobem que encara som en una fase incipient d’equiparació, amb dues dones ordenades com a rectores parroquials, però moltes més com a diaconesses, i, canònicament, res no impedeix que el bisbe diocesà pugui ser una dona.
En la Comunió anglicana trobem situacions molt dispars. Així, mentre als països de tradició anglosaxona o nòrdics les dones han arribat, no sense conflictes, als màxims nivells de la jerarquia, en altres països, com els del Con Sud Americà, o els del continent africà, es troben amb fortes resistències derivades de llurs tradicions culturals específiques.
Un cas positiu i molt preeminent és el de Katharin Jefferts, bisbessa al capdavant de l’església anglicana dels Estats Units i que vindria a ser l’equivalent de l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, primat de l’Església d’Anglaterra.
Referint-nos a igualtat de gèneres, o d’orientacions sexuals en sentit ampli, resulta més punyent la situació de gais i lesbianes. Així, hem de tornar als Estats Units per trobar exemples de bisbes o bisbesses homosexuals, l’elecció dels quals ja és una realitat, però havent provocat fortes tensions.
Sabem que en el passat els anglicans ens vam pecar greument en arrenglerar-nos amb els poderosos (pensen per exemple en l’època victoriana al Regne Unit), que vam sotmetre les dones, i que vam negar la comunió o directament executar els homosexuals. Però creiem que, un cop penedits, el present és esperançador, i que estem treballant amb afany per tal que, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, ningú pugui ser discriminat per motius de gènere o per la seva orientació sexual. I també per tal que en el futur les dones no caiguin en les mateixes equivocacions que aquells homes que durant segles van acaparar llocs de poder en la jerarquia de l’Església.
Moltes gràcies, i que Déu us beneeixi”
(*) Antoni Ibáñez. Intervenció durant la XIII Trobada Interreligiosa de Sabadell, el dissabte 16 de novembre de 2013.
Formo partedel grupo de culto de la Igelsia de Cristo de Sabadell (IERE-Comunión Anglicana), donde colaboro periódicamente como predicador y director de oficios dominicales. Formo part del grup de culte de l’Església de Crist de Sabadell (IERE-Comunió Anglicana), on col·laboro, periòdicament, com a predicador i director d’oficis dominicals. También soy miembro del Movimiento Ecuménico y del Grupo de Diálogo Interreligioso de Sabadell, asistiendo a diferentes encuentros por toda Catalunya.
He publicado un libro y diferentes artículos en diversos medis escritos y electrónicos. Mi blog se llama Fruits Saborosos.
- El ecumenismo (y el diálogo interreligioso) ¿En punto muerto? - 19/01/2016
- ¿Por qué un espacio interreligioso? - 03/06/2014
- El Anglicanismo y la igualdad de géneros (*) - 19/12/2013
