Hoy*, 11 de septiembre, Catalunya celebra su Diada Nacional. Esa celebración me ha conducido de forma involuntaria a una reflexión vital. Y es que Catalunya em va donar la vida.
Así como suena,sí, Cataluña me dio la vida. Y me la dio de diferentes maneras. Mi lugar de nacimiento fue Barcelona. Mis padres eran aragoneses, aunque por parte materna existían orígenes catalanes. Siempre ha delatado ese hecho mi segundo apellido, Camps. De niño mi familia regresó a Aragón. Más exactamente a Zaragoza, la ciudad de mi adolescencia.
Cuando tomé conciencia de mi lugar de nacimiento fue durante un viaje que realicé con mi padre a la Ciudad Condal, corría el año 1969. Lo recuerdo porque mi tía Consol, vecina en aquel entonces del populoso barrio de “El Carmel”, me regaló -en mi corta visita- el vinilo del grupo “Formula V”. Aquel disco de 45 r.p.m. en el que en su “cara A” se podía escuchar la famosa composición “Cuéntame”. Años antes solía pasar mis vacaciones estivales entre Reus y Salou, pero no fue lo mismo, ya que la conciencia de ser catalán me la otorgó mi visita a Barcelona, mi mitificada ciudad. Para colmo en 1971 Joan Manuel Serrat publicó su “Mediterráneo”, y yo tarareaba su canción e interiormente sentía nostalgia por el mar y por las tierras catalanas…
Cataluña me dio la vida. Y me la dio porque fue en esa tierra, cuando regresé con 18 años, donde experimenté mi regreso a la fe cristiana en su expresión protestante. También en Cataluña inicié mi noviazgo con la que luego sería mi esposa, Joana. Posteriormente contraje matrimonio civil. Fue también en Barcelona el lugar donde nacieron mis hijos, Irene e Ignacio, en ese orden. Y últimamente mi nieta, Raquel.
Cataluña, tierra de acogida. Cuando hoy leo y escucho lo que se dice en el resto de España de mi tierra de nacimiento y de adopción, mi alma se llena de perplejidad. Yo, que utilizo el castellano como lengua vehicular, nunca me he sentido discriminado -a pesar de lo que dicen ciertos medios- por ese hecho circunstancial ocasionado por mi incompetencia para hablar otros idiomas. ¡Dios mío! ¡Quién me diera la capacidad de vencer mis vergüenzas!
¿Sabéis? Cataluña me devolvió mi fe cristiana, para posteriormente “regalarme” a mi compañera, mis hijos, mi nieta, mi iglesia y multitud de amigos y conocidos. También me dio unas raíces identitarias, de tal manera que puedo decir que es mi tierra y puedo cantar con Lluis Llach:
«El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant es val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país «
Sí, Catalunya em va donar la vida.
*Publicado el 11 de septiembre de 2009
Avui, 11 de setembre, Catalunya celebra la seva Diada Nacional. Aquesta celebració m’ha conduït de manera involuntària a una reflexió vital. I és que Catalunya em va donar la vida.
Així com sona, sí, Catalunya em va donar la vida. I me la va donar de diferents maneres. El meu lloc de naixement va ser Barcelona. Els meus pares eren aragonesos, encara que, per part materna, existien orígens catalans. El meu segon cognom, Camps, sempre ha delatat aquest fet. De nen, la meva família va tornar a Aragó. Més exactament, a Saragossa, la ciutat de la meva adolescència.
Va ser durant un viatge que vaig realitzar amb el meu pare a la Ciutat Comtal, que vaig prendre consciència del meu lloc de naixement. Corria l’any 1969. Ho recordo perquè la meva tia Consol, veïna en aquell temps del populós barri d’El Carmel, em va regalar -durant la meva curta visita- el vinil del grup «Formula V», aquell disc de 45 r.p.m. en què en la seva «cara A» es podia escoltar la famosa composició «Cuéntame». Anys abans solia passar les meves vacances estivals entre Reus i Salou, però no va ser el mateix, ja que la consciència de ser català me la va atorgar la meva visita a Barcelona, la meva mitificada ciutat. A més, el 1971, Joan Manuel Serrat va publicar el seu «Mediterrània», i jo taral·lejava la seva cançó i interiorment sentia nostàlgia pel mar i per les terres catalanes …
Catalunya em va donar la vida. I me la va donar perquè va ser en aquesta terra, quan vaig tornar amb 18 anys, on vaig experimentar el meu retorn a la fe cristiana en la seva expressió protestant. També a Catalunya vaig iniciar el meu festeig amb la que després seria la meva dona, Joana. Posteriorment vaig contraure matrimoni civil. Va ser també a Barcelona el lloc on van néixer els meus fills, Irene i Ignasi, en aquest ordre. I últimament la meva néta, Raquel.
Catalunya, terra d’acollida. Quan avui llegeixo i escolto el que es diu a la resta d’Espanya de la meva terra de naixement i d’adopció, la meva ànima s’omple de perplexitat. Jo, que faig servir el castellà com a llengua vehicular, mai m’he sentit discriminat -malgrat el que diuen certs mitjans- per aquest fet circumstancial ocasionat per la meva incompetència per parlar altres idiomes. ¡Déu meu! Qui em donés la capacitat de vèncer les meves vergonyes!
Sabeu? Catalunya em va tornar la meva fe cristiana, per posteriorment «regalar-la» a la meva companya, els meus fills, la meva néta, la meva església i multitud d’amics i coneguts. També em va donar unes arrels identitàries, de tal manera que puc dir que és la meva terra i puc cantar amb Lluís Llach -aplicant la cançó a Catalunya sencera-:
«El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant es val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país «
Sí, Catalunya em va donar la vida.
Trad. Enric Capó (setembre, 2010)
- «Evité decirles, —verás, saldrás de esta—» - 28/10/2022
- Predicadores del “camino estrecho” | Ignacio Simal - 30/09/2022
- ¿La soledad del pastor? Deconstruyendo el tópico | Ignacio Simal - 16/09/2022
