(Fuente: Blog Cristianisme i Justicia. Autora: Neus Forcano Aparicio*) Con este sugerente título, se celebraron las II Jornadas de Estudios Feministas en Religión en Palma de Mallorca, concretamente, del 9 al 12 de julio, organizadas por dos grupos de investigación ligados a la Universidad de las Islas Baleares (UIB): “Desigualdad, género y políticas públicas” del Departamento de Filosofía y Trabajo social, y el “Seminario sobre teorías y prácticas feministas”.
Debo agradecer a las dos coordinadoras, Rosa Cursach y Andrea Beltramo, la organización del encuentro como un verdadero seminario, que permitió la participación abierta de tod@s los asistentes, combinado con presentaciones de libros y exposiciones de arte, amenizado con humor y desenfado, y con la posibilidad de llevar a acabo una “acción” conjunta en el espacio público al final del seminario con algunas de las reflexiones que surgieron.
No en vano, se empezó con la proyección del filme “Fake orgasm” (2010), de Jo Sol[1], y una puesta en común en forma de “cama-debate”, valiente y rompedora manera de colonizar el espacio público de una aula de la Universidad con una cama hinchable –símbolo del espacio privado y doméstico- como centro de debate y diálogo. El protagonista transexual de “Fake orgasm” plantea, ya desde el inicio del documental, que “la felicidad tiene que ver con mi propia vida y no con el género”. Y en otro momento dice, “mi trabajo tiene que ver con el amor; si lo que hago se convierte en un gesto mecánico y en mercancía, entiendo que tengo que cambiar. No quiero ofrecer un juego, no quiero fingir.” La ternura y la inteligencia de las reflexiones de Lazlo Pearlman cuando muestra su arte y su cuerpo en público, no solo nos plantea la crisis del modelo bisexual que la teoría queer viene manifestando ya desde los 90, sino que nos confronta con nuestros miedos, nuestros disimulos, nos hace reflexionar sobre la forma en que tratamos a los demás y cómo buscamos la autenticidad en cada momento. Lazlo busca ser persona; no resiste para crearse una identidad, sino que lucha para hacer renacer su humanidad. En ámbitos de filosofía y teoría queer y postcolonial, se utiliza el concepto en inglés de flourishing para referirse a esta performatividad continua de lo que vamos siendo y haciendo.
Las tesis de la teóloga queer y postcolonial Ulrike Auga, de la Universidad Humboldt de Berlín ocuparon las tres mañanas de seminario. La profesora Auga ya se dio a conocer en el estado español en agosto del 2011, en el marco de la Conferencia bienal de la Asociación europea de mujeres en investigación teológica (ESWTR) que se celebró en Salamanca, y donde participaron alrededor de un centenar de mujeres que trabajan en el ámbito universitario, pastoral, o en movimientos sociales, desde una perspectiva crítica, feminista, postfeminista y liberadora. En esta ocasión, Auga, de nuevo, abogó por la necesidad de deconstruir nuestras categorías de conocimiento e interpretación de la realidad para evitar el abuso y la marginación de personas que no se reconocen en las categorías clásicas identitarias (“mujer”, “ inmigrante”, “pobres”, “negros”…). Conviene un cambio en la percepción de lo que es “resistencia”. Urge superar las violencias que las “etiquetas” esencialistas de “raza”, “etnia”, “nación”, “religión”, “hombre”, “mujer”, continúan ejerciendo, porque, cuando se utilizan, no incluyen a tod@s, aunque reconozcamos que han servido, sobretodo en las décadas de los 60 y 70, para reivindicar derechos e implantar legislaciones necesarias para buena parte del grupo. Los movimientos queer y LGTBI han propiciado la proliferación de “identidades fronterizas” que cuestionan estas identidades homogéneas; el sujeto monolítico “mujeres” es ficticio y es una construcción ideológica.
Auga, desde las teorizaciones y las articulaciones políticas de los años 90, nos anima a ser conscientes de la colonización de nuestra mentalidad por parte del discurso hegemónico. El reto está en llegar a constituirse “sujeto” con capacidad de acción más allá de los prejuicios, asunciones y normas sociales y religiosas que nos empequeñecen y nos limitan. Debemos procurarnos “capacidad de intervención, de acción, en el espacio público-político como sujetos autónomos”. Ella usa el concepto inglés de agency (literalmente sería “agencia”, substantivo entendido como esta “capacidad de actuar” desde el “yo” libre y auténtico). Deconstruir la epistemología o el sistema de categorías en que se nos educa, nos permitirá ser más críticos con los fundamentalismos y el pensamiento único que se pretende imponer desde el poder político y económico o desde las instituciones religiosas.
Se trata de un reto liberador para poder construir una democracia real basada en proyectos sociales y objetivos comunes que pretendan el bienestar de tod@s las personas. Habrá que buscar estrategias que dejen al descubierto las intenciones del biopoder de controlar nuestros cuerpos y nuestras mentes (control y monopolización de lo que comemos, de lo que es sano/nocivo, de si estamos enfermos o sanos, del control de la sexualidad y la reproducción, del acceso al sistema sanitario, de los medicamentos que se comercializan y que debemos tomar, de las drogas y medicinas legales o no, de las consideraciones morales y éticas que nos quieren imponer alrededor de estos temas…).
“Descolonizar el espacio público” es esta resistencia para cuestionar las categorías que nos transmiten o nos venden como inamovibles, como característica esencial e inherente que define a una persona o a un grupo. ¿Nos atreveremos a reconocer que las personas son siempre posibilidad abierta para un gesto de amor y de libertad, más allá de la apariencia, de los propios límites, de la imagen que damos, del sexo, del género, del origen, de la etnia, de la creencia religiosa que profesamos…?
Quizás, “descolonizar el espacio público” nos pide un sentido crítico agudo y un análisis afinado de la epistemología hegemónica, para cuestionar como entendemos la sexualidad, qué concepto de cuerpo y de persona sostenemos, qué es salud, qué educación u organización económica, social y política deseamos… Pero estoy segura de que tiene que ir de la mano de actuaciones performativas, sugerentes, llenas de humor y sentido crítico, pacíficas pero contundentes, que llamen la atención en espacios inhabituales. Hay que resquebrajar al “pensamiento único” en los medios de comunicación y las redes sociales, con arte y expresividad, en plazas, calles, albergues, hoteles, bares, teatros, centros académicos, entidades e instituciones sociales… para despertar la chispa de querer crecer como persona, desde el amor y la libertad, como sujetos autónomos y creativos al servicio de una sociedad plural y pacífica, y de comunidades espirituales y/o eclesiales, comprometidas en la búsqueda de este bienestar común.
____
[1] Jordi Solé,nacido en 1968, es un guionista y cinematógrafo barcelonés, que ha sido premiado no sólo por este documental, también han sido valoradas sus anteriores películas “Tatawo” o “El taxista ful”. Desde 2008 proyecta una investigación por los 5 continentes con el objetivo de entrevistar a personas de diferentes culturas sobre un tema en común: la sexualidad y la identidad. “Fake orgasm” ha sido producido en el año 2010 y se enmarca en este proyecto.
-Artículo bajo licencia Creative Commons
Neus forcano i Aparicio: Filòloga. Màster d’Història de les Dones (UB). Diplomada en Ciències Religioses. Membre del Col·lectiu de Dones en l’Església (Catalunya) i membre del Comitè organitzador del XIV Congreso Internacional de l’ ESWTR-Salamanca 2011
(Font: Bloc de Cristianisme i Justicia. Autora. Neus Forcano i Aparicio) Amb aquest suggerent títol, s’acaben de celebrar les II Jornades d’Estudis Feministes en Religió a Palma de Mallorca, concretament, del 9 al 12 de juliol, organitzades per dos grups de recerca lligats a la Universitat de les Illes Balears (UIB): “Desigualtat, gènere i polítiques públiques” del Departament de Filosofia i Treball social, i el “Seminari sobre teories i pràctiques feministes”.
Vull agrair a la Rosa Cursach i a l’Andrea Beltramo, les inspiradores i fructíferes Jornades que van organitzar perquè van aconseguir que unes jornades de tema i convocatòria força acadèmics, es convertissin en una trobada on va prevaldre la convivència i el debat, combinat amb presentacions de llibres i d’exposicions d’art de diverses autores, i amb la possibilitat de descobrir diferents espais de la ciutat i de dur a terme una “acció” conjunta en l’espai públic al final de la trobada. I tot això, amanit amb una bona dosi d’humor, optimisme i creativitat. Els dos grups d’investigació que s’han coordinat per fer possible aquestes Jornades estan lligats a la Universitat de Ses Illes (UIB), i són “Desigualtat, gènere i polítiques públiques” del Departament de Filosofia i Treball social, i el “Seminari sobre teories i pràctiques feministes”.
El tret de sortida fou la projecció del film Fake orgasm (2010), de Jo Sol[1], i una posada en comú en forma de “llit de debat”, manera valenta i atrevida de colonitzar l’espai públic d’una aula de la universitat amb un llit inflable –símbol de l’espai privat i domèstic- com a centre de debat i diàleg entre els assistents. El protagonista transexual de Fake orgasm planteja, ja des de l’inici del documental, que “la felicitat té a veure amb la meva pròpia vida i no amb el gènere”. I en un altre moment diu, “la meva feina té a veure amb l’amor; si en un moment determinat, el que faig es converteix en gest mecànic i en mercaderia, entenc que haig de canviar. No vull oferir només un joc, no vull fingir.” La tendresa i la intel·ligència de les reflexions i l’experiència d’en Lazlo Pearlman quan mostra el seu art i el seu cos en públic, no només ens planteja des de la seva experiència la crisi del model bisexual que la teoria queer ha posat de manifest des dels anys 90, sinó que ens confronta amb les nostres pors, els nostres fingiments, la manera com ens relacionem amb els altres i la manera com busquem l’autenticitat de ser a cada instant. Lazlo busca ser persona; no resisteix per crear-se una identitat, sinó que lluita per fer renéixer la seva humanitat. Les tèologues i teòriques queer usen el concepte de flourishing, en anglès, per referir-se a aquesta performativitat contínua d’allò que anem essent i fent.
Lazlo pretén expressar-se, fer-se visible als altres, però dit per ell/ella mateixa, no pretén violentar, al contrari, la seva acció pretén ser un acte lliure i de resistència a la concepció dual de “gènere” que ens han inculcat i que redueix la nostra concepció de la persona. Aquest gest de llibertat seria el que la Judith Butler anomenaria un acte performatiu. La teoria queer posa en evidència que la nostra societat continua dibuixant un ideal d’home i un ideal de dona als quals ens hi hem d’adequar. L’aparença del gènere que mostren les persones no té perquè coincidir exactament amb un signe de veritat interna o inherent del que és aquella persona, i en canvi, continuem capficats a jutjar i rebutjar les persones que se surten de les normes de gènere establertes i dels comportaments que considerem “normals”.
Els tres matins següents del seminari van deixar espai a les explicacions de la teòloga Ulrike Auga, de la Universitat Humboldt de Berlín. La professora Auga es va fer conèixer a l’estat espanyol l’agost del 2011, en el marc de la Conferència biennal de l’Associació europea de dones en recerca teològica (ESWTR) que se celebrà a Salamanca i on van participar-hi al voltant d’un centenar de dones. En aquesta ocasió, Ulrike Auga advocava per la necessitat de deconstruir les categories de coneixement i d’interpretació de la realitat i evitar, així, l’abús i la marginació de les persones que no es reconeixen en les categories identitàries (“dona”, “immigrant”, “pobres”, “negres”…). Convé canviar la percepció del que és “resistència”. Cal superar les “etiquetes” essencialistes de “raça”, “ètnia”, “religió”, “nació”, “gènere”…perquè continuen exercint violència. Quan s’utilitzen no inclouen tothom, no tenen en compte les diferències, i encara que van servir en les dècades dels anys 60 i 70 per reivindicar drets i fer legislacions que han afavorit una bona part del grup, els moviments queer i LGTBI, així com els moviments de dones de països del sud (mujeristas, dones de les perifèries, treballadors i treballadores sexuals…), ens han fet veure que hi ha tot un seguit “d’identitats frontereres” que qüestionen aquestes identitats homogènies. El subjecte monolític “dones” és fictici i és una construcció ideològica.
Auga, doncs, des de les teoritzacions i articulacions polítiques dels anys 90 ençà, ens anima a ser conscients de la colonització de la nostra mentalitat per part del discurs hegemònic. El repte nou que es planteja és com arribar a ser “subjecte” amb capacitat d’acció més enllà dels prejudicis, assumpcions i normes socials i religioses que ens empetiteixen i limiten. Hem de procurar la “capacitat d’intervenció, d’acció, en l’espai públic-polític-eclesial com a subjectes autònoms”. Ella fa servir el concepte anglès d’agency (literalment seria “agència”, substantiu entès com aquesta capacitat d’actuar des del jo lliure i autèntic). Deconstruir l’epistemologia o el sistema de categories amb què se’ns educa, ens permetrà ser més crítics amb els fonamentalismes i el pensament únic que es pretenen imposar, tant des del poder econòmic, com des del poder civil o des de les institucions religioses.
Es tracta d’un repte alliberador per poder bastir una democràcia real basada en projectes socials i objectius comuns que pretenguin el benestar de totes i de tots. Caldrà buscar estratègies per deixar al descobert les pretensions del biopoder de controlar els nostres cossos i les nostres ments (control i monopolització d’allò que mengem, d’allò que és sa/nociu, de si estem malalts o sans, del control de la sexualitat i la reproducció, de l’accés al sistema sanitari, dels medicaments que es comercialitzen i que ens cal prendre, de les drogues i medicines legals o no, de les consideracions morals i ètiques que ens volen fer creure al voltant d’aquests temes…).
Per això la proposta de “descolonitzar l’espai públic” és aquesta resistència per qüestionar les categories que ens transmeten o que ens venen com a inamovibles, com a tret essencial i inherent que defineix una persona o un grup. ¿Ens atrevirem a reconèixer que les persones som sempre possibilitat oberta per fer un gest d’amor i de llibertat, més enllà de l’aparença, dels propis límits, de la imatge que donem, del sexe, del gènere, de l’origen, de l’ètnia, de la creença religiosa que professem…?
Potser “descolonitzar l’espai públic” ens farà sortir de “casa” i relacionar-nos amb altres persones molt diferents. No tenim perquè pensar el mateix ni tenir el mateix origen o context social per compartir objectius de canvi i millora social i econòmica que convinguin a tots. Ens caldrà ser creatius i valents per fer-nos presents a l’esfera pública, fer actuacions performatives, suggerents, plenes d’humor, pacífiques i contundents, que cridin l’atenció en espais inhabituals. Cal esquerdar el “pensament únic” en els mitjans de comunicació i les xarxes socials, amb art i expressivitat, a les places, carrers, albergs, hotels, bars, teatres, centres acadèmics, escoles, a les pròpies entitats i institucions socials…
Com diu Ulrike Auga, cal descolonitzar el pensament d’idees reduccionistes i d’esquemes des d’on ens fan acceptar o rebutjar els altres. Tant de bo puguem descobrir quins són els talents propis i com els poso en joc per als altres i amb els altres per construir un imaginari social de pluralitat, convivència i democràcia.
____
[1] Jordi Solé, nascut l’any 1968, és un guionista i cinematògraf barceloní, que ha estat premiat no només per aquest documental, també han estat valorades les seves anteriors pel·lícules “Tatawo” o “El taxista ful”. Des del 2008 projecta una investigació pels 5 continents amb l’objectiu d’entrevistar persones de diferents cultures sobre un tema en comú: la sexualitat i la identitat. “Fake orgasm” ha estat produït l’any 2010 i s’emmarca en aquest projecte.
-Artículo bajo licencia Creative Commons
*Sobre la autora:
Neus forcano i Aparicio: Filòloga. Màster d’Història de les Dones (UB). Diplomada en Ciències Religioses. Membre del Col·lectiu de Dones en l’Església (Catalunya) i membre del Comitè organitzador del XIV Congreso Internacional de l’ ESWTR-Salamanca 2011
- Un llamado a la fidelidad bíblica en medio del nuevo fascismo - 13/02/2017
- Los refugiados en tiempos de la posverdad - 01/02/2017
- Por un acto de Estado a la altura del momento actual - 26/04/2015
